EQUÈCRATES: És un pitagòric que formava part d’un cercle filosòfic en una petita ciutat anomenada Fliunt (a uns vint quilòmetres de Corint). Amb ell s’inicia el diàleg quan demana a Fedó, notícies sobre els darrers moments de Sòcrates.
FEDÓ D’ELIDA: Segons una història possiblement llegendària era de bona família però caigué esclau com a conseqüència de les guerres entre Atenes i Esparta; alliberat per Alcibíades (o per Critó) a indicació de Sòcrates, es dedicà a la filosofia i escriví diàlegs d’inspiració socràtica. Al diàleg (89 b), Fedó diu que el mestre li acaronà el cap i que «acostumava a fer-me broma sobre els meus cabells», inequívoc símbol de companyonia.
SÍMMIES i CEBES: Són els dos principals interlocutors del diàleg. Són dos pitagòrics, possiblement d’origen tebà, rics i que segons testimoni de CRITÓ haurien aportat diners del seu grup per si era possible organitzar la fuga de Sòcrates, cosa a la qual, com és prou sabut, el mestre es negà. Símmies podria haver estat company de Plató –segons testimoni tardà de Plutarc - en un viatge per Egipte (previ a l’estada a Sicília). Representa l’argumentació més emotiva en el diàleg i quan el discurs del mestre s’acaba, continua en el dubte. Cebes, en canvi, és qui manté el diàleg i qui planteja les objeccions més significatives a l’argumentació socràtica. Al diàleg, Símmies diu que Cebes «... és l’home més resistent del món a desconfiar dels arguments», però especialment quan Sòcrates critica Anaxàgores, Cebes apareix com un ignorant en les qüestions de l’ànima.
CRITÓ: és un vell amic de Sòcrates, no gaire dotat per a la filosofia tot i que segons Diògenes Laerci va escriure 17 diàlegs i també un diàleg platònic amb el seu nom. Però al FEDÓ la seva presència al diàleg és circumstancial.
PLATÓ: Fedó explica que Plató estava malalt i afegeix enigmàticament «em sembla» (59 b, final), cosa estranya perquè, com se sap, el propi Plató és l’autor del text i, en conseqüència, ningú millor que ell ens pot explicar per què no compartí els darrers instants del mestre. Una possibilitat és que Plató, fill d’una de les famílies més riques d’Atenes, hagués fugit quan va veure que les coses anaven mal dades. Una altra possibilitat és que estigués realment malalt de dolor, tant com per impedir-li estar amb el vell mestre, cosa que donaria a la seva absència una certa noblesa. Plató, per si un cas, s’estima més deixar-ho en l’ambigüitat.
RESUM DEL FEDÓ:
1 Part ( 1-600) ·Sócrates i els seus deixebles a la presó. Conversa inicial: el plaer, el dolor i la mort. ·La vida filosòfica com a preparació per a la mort ·La il·licitud del suïcidi: la vida mortal és una prova per a què la nostra ànima es perfeccioni. Els déus no acceptarien que nosaltres, que som possesió seva, ens llevéssim la vida sense el seu permís. ·Plantejament de la tesi: després de la mort hi ha una vida millor, en el món de les idees. ·Per al filòsof, la mort és l’alliberament dels impediments del cos. Sòcrates: content perquè quan mori anirà a una vida millor. Per existir necessitem tenir contraris. Al món de les idees no hi ha contraries. Filosofía: l’autèntic folòsof és el que sap que després d’aquesta vida hi ha millor vida. No ens podem suicidar: 1 la vida és com un examen que l’ànima ha de superar per poder tornar al món de les idees. 2 comparació amb l’esclau ( si l’esclau es suicida l’amo perd els diners, l’esclau no té dret. Els homes tampoc tenim auqest dret, només els déus. 2 Part ( 601-767) Diàleg entreCebes i Sòcrtes ·Arguments a favor de la immortalitat de l'ànima: Argument a partir del caràcter cíclic del canvi. La teoria dels contraris es basa en el principi de que tot el que és, esdevé del seu contrari. Així per exemple "la bellesa és el contrari de la lletjor i allò just d’allò injust". Per tant, seguint aquesta premissa, sent el cos contrari de l’ànima i allò mortal contrari d"allò immortal, en tant que el cos és sinònim de mortalitat, l’ànima per necessitat haurà de ser sinònim d’immortalitat. Amb aquesta concepció cíclica (no rectilínia, ja que si no una cosa no se’n derivaria de l"altra i a l’inrevés), els vius han nascut dels morts i els morts dels vius, per tant és necessari que les ànimes d"aquells que moren existeixin en alguna banda on puguin renéixer. a Existeixen els contraris.
3 Part: (769-1070)
·Arguments a favor de la immortalitat de l'ànima: Argument a partir de la reminiscència. La teoria de la reminiscènia (o anàmnesi) es deriva del principi que estableix que conèixer és recordar. Això és degut a què l’ànima és preexistent al cos i per tant, abans de caure presonera del cos ha viscut en el món intel·ligible i ha conegut les idees. Així quan algú creu conèixer, realment el que està fent, és recordar alguna cosa que ja coneixia abans (la idea). Amb aquest raonament, igual que amb tots els altres del Fedò, el que es vol demostrar és la preexistència i immortalitat de l"ànima respecte al cos.
Reminiscència: conèixer és recordar. No aprenem coses noves, recordem les coses viscudes per l’ànima ( anterior al cos i inmortal).
Preexistència de la immortalitat de l’ànima respecte el cos.
4 Part (1071 – 1380)
·Arguments a favor de la immortalitat de l'ànima: Argument a partir de la simplicitat de l'ànima. Respon a la possibilitat que l'ànima en separar-se del cos es dissipi. Només es dissolen les coses compostes, i no pas les simples. La realitat pròpia de les idees és simple ja que mai canvia ni s’altera. Per altra banda alló que es presenta de diverses maneres és allò compost. Dit això cal distingir entre dues clases de coses, allò visible (compost i que es pot dissoldre) i allò invisible (simple i indestructible). També l’ésser humà està format de dues parts; l’ànima i el cos, la primera vinculada amb allò invisible i el cos amb allò visible. Conseqüentment, l’ànima serà més afí a tot allò immortal, simple, indisoluble, i no morirà. Contràriament el cos, identificat amb allò compost i disoluble, serà el que desapareixerà del tot amb la mort de l"individu. Així es conclou que l’ànima en ser simple, és a dir, en no tenir parts, fa impossible la seva descomposició.
Arguments a favor de la immortalitat de l’ànima.
Compost: necesita una cosa simple per existir, el que es pot dividir.
Simple: no es pot dividir.
Cos= compost= necesita una cosa simple per existir (ànima). Ànima no es pot dividir no pot morir.
Mort= procés del pas d’una cosa composta (cos) a una cosa simple (ànima). 5 Part (1381- 1497) ·Objecció de Simias. Comparació del cos amb una lira i l'ànima amb l'harmonia que la lira pot crear. Si es destrueix la lira (el cos) també despareix l'harmonia (l'ànima) 6 Part (1498-1589) ·Objecció de Cebes. Tot i admeten que l'ànima sobrevisqui al cos, com podem saber que al final no s'extingeix també, igual que una peça de roba sobreviu a qui l'ha teixit, però al final acabarà desapareixent. Teixidor = cos
Camisa = ànima
7 Part (1590- 1719) ·Interludi: rebuig de la misologia i de la retòrica fal·laciosa dels sofistes. La Misologia consisteix en rebutjar la capacitat de la raó i el seu poder d'argumentació a fi de trobar la veritat. El misòleg evita de raonar, cosa que Sòcrates considerar del tot absurda. Misologia= vigilar no caure, capacitat de raonar i fer arguments
Misantropía= odiar a persones que ens han fallat és un error.
Sòcretes i Plató els molesta la hipocresía social (no dir una cosa que sigui veritat per por que ofengui a qui l’escolta.
8 Part (1720- 1906) ·Rèplica a Simias. L'ànima no pot ser una simple manifestació del cos (una harmonia), perquè això contradiu la teoria de la reminiscència, segons la qual l'ànima és molt anterior al cos. La teoria de la reminiscència és "demostrada" al diàleg "Menó", en el fragment en què Sòcrates orienta a un esclau analfabet fins que aquest "recorda" per si mateix una llei de la geometria plana: com s'obté un quadrat que sigui el doble d'àrea d'un altre quadrat donat? Per altra banda, si l'ànima fos una harmonia, ningú no seria dolent, ja que l'harmonia sempre és bona, cosa que no succeeix. Si el que Símmies diu fos cert, la teoría de la reminicència seria falsa.
Reminicència: conèixer és recordar.
1 mite del carro alat ( caiguda del món de les idees al cos)
2. diàleg Menó: sòcretes va a sopar a casa uns amics i porta un soldat analfavet. Sòcretes li fa preguntas a l’esclau i trova la solució. L’ànima té uns coneixements que va adquirir abans del cos.
9 Part (1907- 1959) ·Rèplica a Cebes. Per refutar a Cebes, Sòcrates comença una llarga argumentació sobre la naturalesa del món material i perquè en aquest món les coses es corrompeixen. Al final acabarà concloent que aquesta destrucció no és pròpia de l'ànima ni del món de les idees. Sòcrates inicia aquesta demostració partint de la seva experiència personal en el procés de recerca del coneixement. Sòcrets= l’ànima és inmortal, Cebes i Símies no hi esrab d’acord.
10 Part (1960- 2234) ·La biografia intel·lectual de Sócrates i el mètode hipotètic. Sòcrates parteix de les respostes dels presocràtics, però no el satisfan, perquè sovint es contradiuen els uns amb els altres. Decebut, decideix "partir de zero" (una actitud que trobarem al segle XVII repetida amb Descartes) i trobar la resposta per ell mateix, respecte al canvi i a la destrucció de les coses materials. Comença criticant Anaxàgores. D'aquest filòsof li satisfà la idea d'un Nous o intel·ligència ordenadora, però el decep perquè no atorga al "Nous" el paper rellevant que hauria de tenir, com a principi immaterial organitzador, que opera tenint en compte la causa final de cada cosa, diferent de la realitat material organitzada, que només actua per causes eficients o mecàniques. ·El nou mètode socràtic (platònic) apunta a què són les idees, les veritables causes de la generació de les coses materials. El que és bell, ho és perquè parcicipa de la idea de bellesa. Aquest és el mètode correcte en filosofia: elaborar una hipòtesi explicativa i veure si les conseqüències que se'n deriven concorden o no entre elles, si són coherents. ·Per exemple, una cosa pot tenir qualitats contràries relativament, és a dir, amb relació a altres coses. D’aquesta manera, un home A pot ser gran i petit alhora, gran amb relació a l’home B i petit amb relació a l’home C. En canvi, cap forma o idea no admet mai el seu contrari. D’aquesta manera, la idea de la "grandària" no pot ser "petita" («allò que és gran, no tolera ser petit») ni la idea de la petitesa no pot ser gran. ·En el procés del naixement de les coses, un contrari genera el seu contrari (el gran prové del que és petit o a l’inrevés); En el món de les idees, en canvi, es parla de les idees contràries: la idea de "gran" no pot esdevenir la idea de "petit". ·En la fase final de la demostració de la immortalitat de l’ànima, Sòcrates argumenta que hi ha coses que, sense ser contràries entre si, s’exclouen mútuament. I s’exclouen mútuament perquè participen d’idees o formes que sí que són contràries. Per exemple, la neu i el foc no són contraris entre si, però s’exclouen mútuament perquè la neu participa del fred i el foc participa de la calor. Fred i calor sí que són contraris. Plató queda decebut del que deien anteriorment els filòsofs (Sòcrtes)
Observar les coses a apartir dels conceptes.
Linia 2126: concepte: per explicar la realitat necessites primer una teoría que l’has de deduir directament de la ment.
No hem de partir del que observem, sino que hem de partir del concepte i de la ment.
Plató: matematiques són el pont entre el món sensible i el món de les idees.
Atac contre els sofistes
11 Part (2235-2527) ·Argument final a favor de la immortalitat de l'ànima. La idea de vida és inseparable de la idea d’ànima. Ara bé, la idea de vida no admet el seu contrari, que és la idea de mort. Per tant, l’ànima tampoc no admet de cap manera la idea de mort, i és així immortal. A més, si l’ànima no admet la mort, l’ànima no podrà admetre tampoc la destrucció. Allò que és immortal, en tant que no pot morir, no pot corrompre’s ni ser destruït. Per tant, l’ànima, a més d’immortal, és indestructible, i així acaba la replica a Cebes. Quan l’ànima se’n va a l’Hades hi van les coses bones.
Diamond: espíritu anterior que et porta a les altres ànimes: si has sigut bo: arribes, sino has sigut bo: has d’anar-hi sol i les altres ànimes et giren la cara.
Hades ni el món material ni món idees, és neutral.
12 part (2528- 2840) Conclusió: el mite escatològic 13 Part (2841- 2995) Mort de Sòcrates
En el món de les idees no hi ha contraris. ( només hi ha la idea de vida i la de mort no, l’ànima no pot morir ni destruir-se com Cebes creia.
Cos mort, l’ànima es jutga, purificació de les idees.
Mort Sòcretes: familia està trist, sòcrets no està trist perquè sap que se’n va a uina vida millor. Li donen un verí (metzina) perquè es mori. Veu el verí, fa un passeig, li faran mal les cames, s’esentarà, s’estirarà cap amunt i es morirà.
Sòcrates = una vida modèlica i perons molt ètica ( la seva mort també).
EQUÈCRATES: És un pitagòric que formava part d’un cercle filosòfic en una petita ciutat anomenada Fliunt (a uns vint quilòmetres de Corint). Amb ell s’inicia el diàleg quan demana a Fedó, notícies sobre els darrers moments de Sòcrates.
FEDÓ D’ELIDA: Segons una història possiblement llegendària era de bona família però caigué esclau com a conseqüència de les guerres entre Atenes i Esparta; alliberat per Alcibíades (o per Critó) a indicació de Sòcrates, es dedicà a la filosofia i escriví diàlegs d’inspiració socràtica. Al diàleg (89 b), Fedó diu que el mestre li acaronà el cap i que «acostumava a fer-me broma sobre els meus cabells», inequívoc símbol de companyonia.
SÍMMIES i CEBES: Són els dos principals interlocutors del diàleg. Són dos pitagòrics, possiblement d’origen tebà, rics i que segons testimoni de CRITÓ haurien aportat diners del seu grup per si era possible organitzar la fuga de Sòcrates, cosa a la qual, com és prou sabut, el mestre es negà. Símmies podria haver estat company de Plató –segons testimoni tardà de Plutarc - en un viatge per Egipte (previ a l’estada a Sicília). Representa l’argumentació més emotiva en el diàleg i quan el discurs del mestre s’acaba, continua en el dubte. Cebes, en canvi, és qui manté el diàleg i qui planteja les objeccions més significatives a l’argumentació socràtica. Al diàleg, Símmies diu que Cebes «... és l’home més resistent del món a desconfiar dels arguments», però especialment quan Sòcrates critica Anaxàgores, Cebes apareix com un ignorant en les qüestions de l’ànima.
CRITÓ: és un vell amic de Sòcrates, no gaire dotat per a la filosofia tot i que segons Diògenes Laerci va escriure 17 diàlegs i també un diàleg platònic amb el seu nom. Però al FEDÓ la seva presència al diàleg és circumstancial.
PLATÓ: Fedó explica que Plató estava malalt i afegeix enigmàticament «em sembla» (59 b, final), cosa estranya perquè, com se sap, el propi Plató és l’autor del text i, en conseqüència, ningú millor que ell ens pot explicar per què no compartí els darrers instants del mestre. Una possibilitat és que Plató, fill d’una de les famílies més riques d’Atenes, hagués fugit quan va veure que les coses anaven mal dades. Una altra possibilitat és que estigués realment malalt de dolor, tant com per impedir-li estar amb el vell mestre, cosa que donaria a la seva absència una certa noblesa. Plató, per si un cas, s’estima més deixar-ho en l’ambigüitat.
RESUM DEL FEDÓ:
1 Part ( 1-600)
· Sócrates i els seus deixebles a la presó. Conversa inicial: el plaer, el dolor i la mort.
· La vida filosòfica com a preparació per a la mort
· La il·licitud del suïcidi: la vida mortal és una prova per a què la nostra ànima es perfeccioni. Els déus no acceptarien que nosaltres, que som possesió seva, ens llevéssim la vida sense el seu permís.
· Plantejament de la tesi: després de la mort hi ha una vida millor, en el món de les idees.
· Per al filòsof, la mort és l’alliberament dels impediments del cos.
Sòcrates: content perquè quan mori anirà a una vida millor.
Per existir necessitem tenir contraris. Al món de les idees no hi ha contraries.
Filosofía: l’autèntic folòsof és el que sap que després d’aquesta vida hi ha millor vida.
No ens podem suicidar: 1 la vida és com un examen que l’ànima ha de superar per poder tornar al món de les idees. 2 comparació amb l’esclau ( si l’esclau es suicida l’amo perd els diners, l’esclau no té dret. Els homes tampoc tenim auqest dret, només els déus.
2 Part ( 601-767) Diàleg entre Cebes i Sòcrtes
· Arguments a favor de la immortalitat de l'ànima: Argument a partir del caràcter cíclic del canvi. La teoria dels contraris es basa en el principi de que tot el que és, esdevé del seu contrari. Així per exemple "la bellesa és el contrari de la lletjor i allò just d’allò injust". Per tant, seguint aquesta premissa, sent el cos contrari de l’ànima i allò mortal contrari d"allò immortal, en tant que el cos és sinònim de mortalitat, l’ànima per necessitat haurà de ser sinònim d’immortalitat. Amb aquesta concepció cíclica (no rectilínia, ja que si no una cosa no se’n derivaria de l"altra i a l’inrevés), els vius han nascut dels morts i els morts dels vius, per tant és necessari que les ànimes d"aquells que moren existeixin en alguna banda on puguin renéixer. a
Existeixen els contraris.
3 Part: (769-1070)
· Arguments a favor de la immortalitat de l'ànima: Argument a partir de la reminiscència. La teoria de la reminiscènia (o anàmnesi) es deriva del principi que estableix que conèixer és recordar. Això és degut a què l’ànima és preexistent al cos i per tant, abans de caure presonera del cos ha viscut en el món intel·ligible i ha conegut les idees. Així quan algú creu conèixer, realment el que està fent, és recordar alguna cosa que ja coneixia abans (la idea). Amb aquest raonament, igual que amb tots els altres del Fedò, el que es vol demostrar és la preexistència i immortalitat de l"ànima respecte al cos.
Reminiscència: conèixer és recordar. No aprenem coses noves, recordem les coses viscudes per l’ànima ( anterior al cos i inmortal).Preexistència de la immortalitat de l’ànima respecte el cos.
4 Part (1071 – 1380)
· Arguments a favor de la immortalitat de l'ànima: Argument a partir de la simplicitat de l'ànima. Respon a la possibilitat que l'ànima en separar-se del cos es dissipi. Només es dissolen les coses compostes, i no pas les simples. La realitat pròpia de les idees és simple ja que mai canvia ni s’altera. Per altra banda alló que es presenta de diverses maneres és allò compost. Dit això cal distingir entre dues clases de coses, allò visible (compost i que es pot dissoldre) i allò invisible (simple i indestructible). També l’ésser humà està format de dues parts; l’ànima i el cos, la primera vinculada amb allò invisible i el cos amb allò visible. Conseqüentment, l’ànima serà més afí a tot allò immortal, simple, indisoluble, i no morirà. Contràriament el cos, identificat amb allò compost i disoluble, serà el que desapareixerà del tot amb la mort de l"individu. Així es conclou que l’ànima en ser simple, és a dir, en no tenir parts, fa impossible la seva descomposició.
Arguments a favor de la immortalitat de l’ànima.Compost: necesita una cosa simple per existir, el que es pot dividir.
Simple: no es pot dividir.
Cos= compost= necesita una cosa simple per existir (ànima). Ànima no es pot dividir no pot morir.
Mort= procés del pas d’una cosa composta (cos) a una cosa simple (ànima).
5 Part (1381- 1497)
· Objecció de Simias. Comparació del cos amb una lira i l'ànima amb l'harmonia que la lira pot crear. Si es destrueix la lira (el cos) també despareix l'harmonia (l'ànima)
6 Part (1498-1589)
· Objecció de Cebes. Tot i admeten que l'ànima sobrevisqui al cos, com podem saber que al final no s'extingeix també, igual que una peça de roba sobreviu a qui l'ha teixit, però al final acabarà desapareixent.
Teixidor = cos
Camisa = ànima
7 Part (1590- 1719)
· Interludi: rebuig de la misologia i de la retòrica fal·laciosa dels sofistes. La Misologia consisteix en rebutjar la capacitat de la raó i el seu poder d'argumentació a fi de trobar la veritat. El misòleg evita de raonar, cosa que Sòcrates considerar del tot absurda.
Misologia= vigilar no caure, capacitat de raonar i fer arguments
Misantropía= odiar a persones que ens han fallat és un error.
Sòcretes i Plató els molesta la hipocresía social (no dir una cosa que sigui veritat per por que ofengui a qui l’escolta.
8 Part (1720- 1906)
· Rèplica a Simias. L'ànima no pot ser una simple manifestació del cos (una harmonia), perquè això contradiu la teoria de la reminiscència, segons la qual l'ànima és molt anterior al cos. La teoria de la reminiscència és "demostrada" al diàleg "Menó", en el fragment en què Sòcrates orienta a un esclau analfabet fins que aquest "recorda" per si mateix una llei de la geometria plana: com s'obté un quadrat que sigui el doble d'àrea d'un altre quadrat donat? Per altra banda, si l'ànima fos una harmonia, ningú no seria dolent, ja que l'harmonia sempre és bona, cosa que no succeeix.
Si el que Símmies diu fos cert, la teoría de la reminicència seria falsa.
Reminicència: conèixer és recordar.
1 mite del carro alat ( caiguda del món de les idees al cos)
2. diàleg Menó: sòcretes va a sopar a casa uns amics i porta un soldat analfavet. Sòcretes li fa preguntas a l’esclau i trova la solució. L’ànima té uns coneixements que va adquirir abans del cos.
9 Part (1907- 1959)
· Rèplica a Cebes. Per refutar a Cebes, Sòcrates comença una llarga argumentació sobre la naturalesa del món material i perquè en aquest món les coses es corrompeixen. Al final acabarà concloent que aquesta destrucció no és pròpia de l'ànima ni del món de les idees. Sòcrates inicia aquesta demostració partint de la seva experiència personal en el procés de recerca del coneixement.
Sòcrets= l’ànima és inmortal, Cebes i Símies no hi esrab d’acord.
10 Part (1960- 2234)
· La biografia intel·lectual de Sócrates i el mètode hipotètic. Sòcrates parteix de les respostes dels presocràtics, però no el satisfan, perquè sovint es contradiuen els uns amb els altres. Decebut, decideix "partir de zero" (una actitud que trobarem al segle XVII repetida amb Descartes) i trobar la resposta per ell mateix, respecte al canvi i a la destrucció de les coses materials. Comença criticant Anaxàgores. D'aquest filòsof li satisfà la idea d'un Nous o intel·ligència ordenadora, però el decep perquè no atorga al "Nous" el paper rellevant que hauria de tenir, com a principi immaterial organitzador, que opera tenint en compte la causa final de cada cosa, diferent de la realitat material organitzada, que només actua per causes eficients o mecàniques.
· El nou mètode socràtic (platònic) apunta a què són les idees, les veritables causes de la generació de les coses materials. El que és bell, ho és perquè parcicipa de la idea de bellesa. Aquest és el mètode correcte en filosofia: elaborar una hipòtesi explicativa i veure si les conseqüències que se'n deriven concorden o no entre elles, si són coherents.
· Per exemple, una cosa pot tenir qualitats contràries relativament, és a dir, amb relació a altres coses. D’aquesta manera, un home A pot ser gran i petit alhora, gran amb relació a l’home B i petit amb relació a l’home C. En canvi, cap forma o idea no admet mai el seu contrari. D’aquesta manera, la idea de la "grandària" no pot ser "petita" («allò que és gran, no tolera ser petit») ni la idea de la petitesa no pot ser gran.
· En el procés del naixement de les coses, un contrari genera el seu contrari (el gran prové del que és petit o a l’inrevés); En el món de les idees, en canvi, es parla de les idees contràries: la idea de "gran" no pot esdevenir la idea de "petit".
· En la fase final de la demostració de la immortalitat de l’ànima, Sòcrates argumenta que hi ha coses que, sense ser contràries entre si, s’exclouen mútuament. I s’exclouen mútuament perquè participen d’idees o formes que sí que són contràries. Per exemple, la neu i el foc no són contraris entre si, però s’exclouen mútuament perquè la neu participa del fred i el foc participa de la calor. Fred i calor sí que són contraris.
Plató queda decebut del que deien anteriorment els filòsofs (Sòcrtes)
Observar les coses a apartir dels conceptes.
Linia 2126: concepte: per explicar la realitat necessites primer una teoría que l’has de deduir directament de la ment.
No hem de partir del que observem, sino que hem de partir del concepte i de la ment.
Plató: matematiques són el pont entre el món sensible i el món de les idees.
Atac contre els sofistes
11 Part (2235-2527)
· Argument final a favor de la immortalitat de l'ànima. La idea de vida és inseparable de la idea d’ànima. Ara bé, la idea de vida no admet el seu contrari, que és la idea de mort. Per tant, l’ànima tampoc no admet de cap manera la idea de mort, i és així immortal. A més, si l’ànima no admet la mort, l’ànima no podrà admetre tampoc la destrucció. Allò que és immortal, en tant que no pot morir, no pot corrompre’s ni ser destruït. Per tant, l’ànima, a més d’immortal, és indestructible, i així acaba la replica a Cebes.
Quan l’ànima se’n va a l’Hades hi van les coses bones.
Diamond: espíritu anterior que et porta a les altres ànimes: si has sigut bo: arribes, sino has sigut bo: has d’anar-hi sol i les altres ànimes et giren la cara.
Hades ni el món material ni món idees, és neutral.
12 part (2528- 2840)
Conclusió: el mite escatològic
13 Part (2841- 2995)
Mort de Sòcrates
En el món de les idees no hi ha contraris. ( només hi ha la idea de vida i la de mort no, l’ànima no pot morir ni destruir-se com Cebes creia.
Cos mort, l’ànima es jutga, purificació de les idees.
Mort Sòcretes: familia està trist, sòcrets no està trist perquè sap que se’n va a uina vida millor. Li donen un verí (metzina) perquè es mori. Veu el verí, fa un passeig, li faran mal les cames, s’esentarà, s’estirarà cap amunt i es morirà.
Sòcrates = una vida modèlica i perons molt ètica ( la seva mort també).