1. Aigua: És la base de l'existència de la Terra segons Tales de Milet, que va ser qui va defensar l'aigua com a principi de tot. Podia ser considerat més científic que filosòfic.
2. Apeiron: Principi i element de les coses existents, i que conté la causa tota del naixement i la destrucció del món.
Consisteix en el cicle constant de la vida.
3. Arbitrarietat: L'arbitrarietat podria estar definida com l'acte contrari a la justícia, a la raó, a les lleis imposades...
Paraula que es combina amb el mite i que significa que tot el que passa ... (no entenc que fica)
4. Arkhé: És el fonament de les coses, com l'aigua era per a Tales de Milet, com l'ápeiron per Anaximandre o com l'aire per Anaxímenes.
5. Canvi: És l'alteració d'un ésser o de la realitat, la modificació dels seus atributs.
6. Ésser: utilitzem la paraula per definir una entitat capaç de definir-se a sí mateix en front d’un medi en concret.
7. Foc: És un element que mostra el principi i el fons inestable de la realitat. Per a Heràclit, el foc és un altre element que mostra el principi i el fons inestable de la realitat. Aquest cosmos, el mateix per a tots, no l'ha fet cap déu ni cap home, sinó que va ser, és i serà foc sempre viu. La intuïcio del foc com a dreador de vida expressava tambñe la sorpresa davant d'aquesta forma de ser ardent i devastadora en què, per sota de les coses i de la seva aparença, es descobria l'alè del misteri. Per això, el foc també és llum i expressa la intel·ligència: “el foc és intel·ligent i causa de l'organització de totes les coses”.
8. Logos: Terme d'origen grec que pot significar 'paraula', 'raó' o 'concepte' i que ha tingut un paper fonamental en la filosofia d'Occident i en la teologia cristiana.
9. Mite: Creença religiosa.
10. Necessitat: Si la naturalesa té unes lleis físiques puc preveure el que passara en el futur (eclipsi)
11. No ésser: Allò que no és, que no existeix, que no està dotat de vida. El no ésser no assumeix en si mateix totes les "manifestacions" d'allò real.
12. Nombre: El fonament de la vida segons Pitàgores.
13. Opinió: Concepte que hom té d'una persona, manera com hom la jutja
Personatge pacífic d'un poema de Parmènides.
14. Ordre: Ordenació del coneixement
15. Physis: significa naturalesa (grec) totes aquelles qüestions que estàn relacionades amb la naturalesa.
16. Veritat: Coneixença, expressió del pensament, conforme a la realitat
Personatge pacífic d'un poema de Parmènides.
VOCABULARI TEMA 2.
1. Isonomia: La isonomia va ser una forma nova de cohesió social que es basava en la igualtat davant la llei.
2. Isegoria: La isegoria va ser una forma nova de cohesió social que es basava en la igualtat davant la paraula o el dret a la paraula, a l'ús públic de la paraula.
3. Relativisme: El relativisme és un teoria filosòfica la qual es basa en la idea que res és del tot cert i res és del tot falç, res és molt maco ni res és tot lleig, cap cosa és justa i cap cosa és injusta. Tot depèn de la creença de cadascú (compartida o no) sobre allò que s'està jutjant. Va ser defensada pels filòsofs sofistes.
4. Escepticisme: L'escepticisme és un corrent filosòfic iniciat per Pirró d'Elis. Es basa en les idees de que no es poden saber com són les coses en si mateixes, hom no pot fiar-se de la raó ja que els seus coneixements es fonamenten en les sensacions, l'única cosa que existeixn en la vida és aconseguir la tranquil·litat d'esperit o ataràxia, tot l'extern a l'home és indiferent i que en aquesta vida ens hem d'inclinar per el més probable.
5.Sensisme: defineix que l'experiència és l'única font de coneixement.
6. Antilogia: raonaments contraposats.
7. Areté: l'excelència o la perfecció
8. Demagògia: és una tècnica política que utilitza les emocions per guanyar suport popular.
9. Democràcia: llibertat d'opinió de cada individo i l'elecció de la majora absoluta.
10. Retòrica:és objecte de crítica , i té com a final lo verossimil i la il·lusió ;l'objectiu d'aquesta retòrica és convèncer , per manipular , per això pot utilitzar tot tipus d'arguments, siguin certs o no.Per aquest tipus de retòrica , és preferible una mentida convincent que una veritat increible.
11. Sofista: Nom atribuit als filòsofs i que es basava en la idea de "aquell que sap" i no només en el sentit pràctic. El terme sofista i la professió que aquest terme designava van començar a significar una manera diferent de ser savi, d'acord amb les noves formes de societat.
12. Gòrgies: Filòsof nascut a Sicília l'any 485 aC. Va ser enviat a Atenes per sol·licitar ajuda en la guerra contra Siracusa. Tant en Atenes com en altres ciutats gregues va tenir gran influència pel seu saber i les seves qualitats oratòries. Els seus ensenyaments van assolir un ressò extraordinari. Gòrgies no tan sols nega qualsevol tipus de veritat objectiva, sinó que aquesta negació l'estén a més a més, a les normes que son diferents en cada poble, en cada èopoca i fins i tot varien al llarg de la vida dels individus.
13. Protàgores: Filòsof nascut cap a l'any 480 aC. Era sofista i va viatjar molt, sobretot a Atenes, on va exercir gran influència sobre Pèricles i altres personatges polítics. Els temes que defensava eren principlament l'estat, les ciències, la lluita, l'ambició, les virtuts, l'art erística, els déus, la veritat i les antilogies. 14. Convencionalisme: Consisteix a afirmar que tant les institucions polítiques, com les lleis i la moral, son productes de decisions o de convencions humanes preses en un moment historic determinat. Les lleis de la ciutat i les normes morals són així perqué s'ha convingut que així siguen, pero res no impedeix que puguen ser d'una altra manera. En efecte, els sofistes havien pogut comprovar en nombrosos viatges que no hi ha dos pobles que tinguen les mateixes lleis ni els mateixos costums morals. El convencionalisme dels sofistes està estretament associat al relativisme moral, que també defensaven, i que afirmava que allò que es considera bo o roí, just o injust, no es quelcom fix ni absolut ni tampoc universalment válid, sino que depén de cada época, de la classe social a qué es pertany o, fins i tot, de cada individu.
VOCABULARI TEMA 3.
1.Ironia: Posa en contradicció a l'interlocutor, demostrant-li que defensa idees absurdes. 2.Maièutica: Qui vol aprendre s'adona que no sap, comença de zero i descobreix en ell mateix l'autèntic coneixement.
3.Intel·lectualisme moral: Qui coneix el bé, només pot actuar bé. El mal és fruit de la ignorància.
4.Docta Ignorància:Només sé que no sé res, primer pas de la via del coneixement vertader.
5.Dialèctica: Art del diàleg que porta a qui persegueix la veritat a descobrir-la per si mateix.
6.Universalisme Étic: Els valors morals no són relatius, com defensaven els sofistes. El bé autèntic no depèn de les opinions particulars. Així, Sòcrates defensa que és milor patir una injustícia que cometre-la, ja que això últim ens allunya del bé. Igualment, Sòcrates defensa que és millor ser bo que dolent, generós que egoista, prudent que imprudent, etc. Els valors morals (els universals ètics) són vàlids per a tothom, i el filòsof s'ha d'esforçar en definir-los. No és cert que "tot són opinions".
7.Llevadora (d'ànimes): si les llevadores interpreten correctament els símptome corporals, Sòcretes sap llegir els senyals de l'ànima.
8.Concepte: És el necessari per poder explicar la realitat. No hem de partir del que observem, si no que hem de partir del concepte i la ment.
9.Mètode: En grec significa “camí”. Per a Descartes consisteix en un “conjunt de regles i fàcils” que ens porten al coneixement de la veritat.
10.Dogmatisme: Creença en la possibilitat d’assolir un coneixement absolutament indubtable bàsicament sobre el Jo, el Món o la Divinitat.
11.Exàmen(vida): proves que dia a dia se't presenten a la teva vida i les has d'anar superant.
12.Justícia: és un acord sobre allò que és convenient per tal de no fer-se mal els uns als altres i de no rebre'n.
13.Valor moral: és basa en unes normes que detrminen el bé i el mal.
VOCABULARI TEMA 4
1. Caverna (mite): Sòcrates convida Glaucó a imaginar uns presoners encadenats al fons d'una caverna, amb el cos i el cap immobilitzat que veuen desfilar ombres, reflectides en un envà i que senten ressonar unes veus, sense saber d'on surten. Al fons de la caverna hi ha un petit foc que il·lumina la presó, gràcies al qual hi ha una llum tènue.
Un d'aquests presoners és alliberat , pot sortir, veure els objectes que tan sols coneixia per les ombres, descobreix que hi ha un foc que és la causa de la llum. Finalment pot sortir de la caverna. Al principi no pot suportar la llum del sol, mira primer les ombres de les plantes, dels animals. dels éssers vius, i la llum del sol reflectida a l'aigua. Finalment gosa veure els objectes tal com són i sobretot mira el sol mateix.
El presoner que ha contemplat aquestes meravelles no accepta fàcilment retornar a la caverna. Quan torna a baixar porta encara els ulls inundats de llum del dia i és incapaç de destriar les ombres. Per la seva poca traça els altres presoners se'n riuen i, finalment, acaben matant-lo.
2.Tir alat (mite): Les ànimes són eternes, viuen des de l´eternitat al món intel·ligible (en el Topos hiperuranos,el món de sobre del cel) contemplant les idees que també són eternes. Allí les ànimes són felices. Les ànimes marxen en processó cada una a dalt d'un carro tirat per un auriga, amb un cavall blanc i un cavall negre. En un moment determinat el cavall negre es desboca, surt del camí i malgrat els esforços de l´auriga cau en el món sensible.
3. Bé: (agathón) : Designa una mena de Super-Idea, una idea que té preeminència sobre totes les altres i que és la font de l'existència de totes les idees. El Bé és la font del coneixement perquè totes les idees hi tendeixen. És un sinònim de Déu, del Déu que fa existir totes les coses i il·lumina l'ànima en el coneixement del que és la veritat.
4.Dianoia: Coneixement raonant o coneixement discursiu . Activitat de la intel·ligència que s'adreça a la ciència, tal com es posa en pràctica en les matemàtiques, per oposició a l'observació contemplativa de les Idees.
5.Noesi: (intel.ligència) : El coneixement superior, la contemplació de les Idees pures i perfectes és la Noesi . Però no és un coneixement passiu, sinó que demana un llarg camí i un esforç de coneixement continuat i rigorós. La intel·ligència en acció en les matemàtiques prepara per a la visió de les realitats intel·ligibles però la matemàtica i la geometria encara impliquen algun testimoni dels sentits; per això cal fer un pas més fins la noesi que és el final del procés de purificació de l'ànima.
6.Eikasia : és el corresponent a un grau de coneixement , que només capta una realitat parcial, incompleta i particular, per mitjà dels sentits.
7.Pistis: La facultat que té l'ànima de percebre les realitats sensibles en elles mateixes (i no d'imaginar-se-les) i de creure que aquestes realitats constitueixen el que hi ha.La creença forma amb la imaginació una opinió . Per oposició al'opinió la ciència consisteix a captar altres tipus d'ésser diferents als que es revelen a través dels sentits: les realitats concebudes tan sols per la intel·ligència.
8.Episteme: Mot grec que significa “ciència”.
9.Doxa: El que es revela d'un judici o d'una afirmació sobre la realitat quan no tenim un veritable coneixement sobre ella mateixa. Sense ser pura ignorància de la realitat, és tan sols un inici de coneixement, que té la pretensió d'aparèixer com un coneixement cert.
10.Dialèctica: Les matemàtiques ens donen només una idea de món intel·ligible a través d'un suport sensible i material: el suport de les figures sensibles, perquè tot problema matemàtic a Grècia esdevenia un problema de geometria. Per això les matemàtiques són només un preludi a la dialèctica, veritable ciència de les realitats intel·ligibles o de les Idees. En la dialèctica l'ànima s'eleva a una visió de conjunt de les ciències, per anar més enllà dels principis o de les hipòtesis que cadascuna d'elles considera, fins al coneixement del principi absolut del Bé.
11.Idea: En grec la paraula eidos significa també forma, aspecte, figura original... Per això diem que les idees són formes pures . La paraula no significa originàriament el que avui entenem quan algú diu: "tinc una idea!"; sinó una noció vertadera concebuda per l'esperit. Per exemple, la de justícia, la de bellesa, però també la de taula o la de cavall ... El que Plató anomena Idea no és, però, una noció abstracta: designa alguna cosa de concret i, en conseqüència, una realitat que existeix tal qual. El que passa és que aquesta realitat no és sensible sinó intel·ligible.
12.Matemàtiques: Plató distingeix successivament : aritmètica, geometria (estereometria), astronomia i ciència de l'harmonia. Aquestes ciències no han de ser estudiades per la seva utilitat (comptabilitat, negoci, mesura de les distàncies, navegació, agricultura...), sinó per la formació militar (521)[perquè els magistrats són d'antuvi guerrers] i per estimular la intel·ligència. Les matemàtiques han de permetre que l'ànima surti de la caverna. Aquestes ciències desvelen l'existència d'un món intel·ligible, però ho fan com si encara es tractés d'un somni.
13.Dualisme: Teoria que distingeix dos nivells de coneixement diferents i bàsicament
incompatibles sobre la realitat (cos/ànima, ment/matèria, etc.)
14.Reminisciència: Significa "record". Conèixer és tenir la reminiscència de les Idees que ja estan a dins nostre. Per Plató (com per Sòcrates) si l'home desitja la veritat és perquè en certa manera, confusa, ambigua, ja la porta amb ell i l'havia conegut en una vida anterior. Conèixer és reconèixer el que ja sabíem. Aquesta teoria del Record o de la Reminiscència és l'antecedent de la teoria de les idees innates de Descartes i, en certa manera, de les categories a priori de Kant.
15.Diàleg: Tèncica utilitzada per la dialéctica. Consisteix en arribar al coneixement per tu mateix a través del diàleg.
16.Areté: Estrictament “areté” és l’excel·lència de qualsevol cosa, no tan sols una noció ètica: la rapidesa d’un cavall o el tremp d’una espasa són la seva “areté”. Però l’ús més interessant del mot és el que Aristòtil en fa als seus tractats ètics quan distingeix dues grans menes de virtuts: les ètiques i les intel·lectuals.
17.Món sensible : El món sensible és el que percebem pels sentits. Allà trobem les coses belles, els actes justos... etc. És a dir, diversos graus de la bellesa o de la justícia que són realitat intel·ligibles. El món sensible es aparença, pluralitat, dispersió, però no seria possible comprendre aquesta diversitat de la matèria si no existís un concepte, una idea que la unifiqués." El món sensible és contingència (pot existir o no existir). En canvi el món intel·ligible és necessitat.
18.Món de les idees : Es el món intel·ligible, forma part del dualisme de Plató. Per arribar al món intel·ligible només hi ha un camí. El camí és la perfecció de l'ànima a través de la dialèctica. El món intel·ligible no el podem conèixer a través dels sentits perquè és espiritual. Per passar del sensible a l'intel·ligible cal un procés de purificació de l'ànima que s'anomena dialèctica ascendent.
19.Eugenèsia: Teoria segons la qual és possible millorar la raça. Plató creu que és possible millorar la ciutat casant entre ells els millors elements de les classes superiors. Aquests matrimonis tindran, tanmateix, l'aparença de ser un producte de la sort, tot i que els hagin preparat secretament els magistrats.
20.Oligarquia: ( En grec oligos=pocs) "Govern dels pocs": és el govern dels rics que són sempre una minoria. Els rics són sempre egoistes, cada vegada volen ser més rics i això fa que els pobres també cada vegada siguin més pobres. Així es provoca una revolució popular com a conseqüència de la qual apareix la democràcia.
21.Timocràcia: És el govern dels militars (són els que tenen l'ànima d´argent, plata). És un govern excessivament violent. Els guerrers volen governar la ciutat com si es tractés d'un quarter i això provoca injustícies. Hi ha una revolució com a conseqüència de la violència i aleshores apareix la Oligarquia.
22.Democràcia: (demos=poble). Etimològicament és el poder del poble, entès com igualtat davant la llei. Era el model de Pèricles, que havia fracassat en les guerres del Peloponès. És un règim d’opinió pública. Plató és radicalment contrari a aquest règim i fa una sèrie de crítiques.
23.Aristocràcia: En grec, Aristos vol dir el millor i cratos poder. L'aristocràcia és el govern dels millors. Dels magistrats que tenen l’ànima millor, més perfecte. Està dirigida pel filòsof-rei, perquè el filòsof és el que millor coneix la idea de bé i per tant qui millor pot portar-la a la pràctica.
24.Tirania: és el govern radicalment més injust. Apareix com conseqüència de la degradació de la democràcia. A la Tirania no hi ha cap virtut ni cap tipus de llei excepte la voluntat del tirà.
25.Siracusa: Sicília.
26.Ànim racional: És l'ànima superior, l’ànima dels filòsofs, dedicats a la Raó.
27.Ànima irascible: És l'ànima dels soldats, defensors de l'ordre en la polis.
28.Ànima concupiscible: És l'ànima dels obrers, artesans, productors.
29.Prodència: La prudència és la virtut intel·lectual que s’oposa a la saviesa (sophia). Mentre que la saviesa és intel·lecte i ciència, la prudència és una virtut, val a dir l’excel·lència, de l’intel·lecte pràctic. Aristòtil defineix prudència com: “Disposició pràctica acompanyada de regla veritable, referida al que és bo i dolent per a l’home”. La persona prudent no busca un coneixement teòric de la virtut i de la felicitat, sinó una guia pràctica per a l’acció. Prudència seria així una justa apreciació de les situacions singulars, que es fonamenta en la capacitat de deliberar. Només el virtuós és prudent.
30.Temperança: (moderació).
31.Fortalesa: (valor).
32.Filòsof rei: Plató diu que cal allunyar els fills dels pares i fins i tot enviar els pares al camp, perquè no interfereixin en l'educació dels fills -República, final llibre VII.
33.Carta VII: Plató diu que Sòcrates fou: el més just dels homes . Tot i que Sòcrates no va ser l'únic filòsof que el va influir si que és el més important i el protagonista de tots els diàlegs excepte l'últim (Les Lleis) . Plató abans de ser deixeble de Sòcrates, havia estat influït pel sofista Cràtil que estava molt interessat pel tema de les definicions però quan coneix a Sòcrates, rebutja a Cràtil perquè el considera relativista.
VOCABULARI TEMA 5
Peripatètic: ensenyar passejant.
Estagirita: lloc on va nèixer Aristòtil al 384 aC.
Liceu: el va fundar a Atenes.
Metafísica: El terme metafísica té un origen històric anecdòtic. Al segle I a. d. C. Andrònic de Rodes, ordenant els llibres d’Aristòtil, li va posar “Metafísica” al llibre que va trobar desprès de la “Física”. Etimoplògicament metafísica vol dir “mès enllà de la física”. En realitat Aristòtil utilitzava l’expressió “filosofia primera”.
Ésser: El que és i existeix.
Categoria (kategoria): Són les formes últimes de l’atribució, o els components elementals de la realitat. En la frase. “l’home és blanc” , “home” forma part de la categoria de substància i “blanc” pertany a la categoria de qualitat. Aristòtil no diu enlloc que hi hagi 10 categories, però des de Kant se’n consideren deu: substància (home), quantitat (metre vuitanta) qualitat (blanc), la relació (doble), el lloc (el Liceu), el temps (ahir), la posició (assegut) la possessió (portar una toga), l’acció (tallar), la passió (estar tallat). De vegades es diu que la taula de categories respon a la forma de la gramàtica grega (substància, quantitat, qualitat i relació pertanyen als noms i als adjectius / posició, possessió, acció i passió pertanyen als verbs / lloc i temps als adverbis).
Substància – Essència (ousia): "Ousia" significa en Aristòtil tres coses diferents: la forma, la matèria i el compost d'ambdós ("Metafísica" Z, 3,1029a27-33). D'aquestes tres coses només "el compost dels dos" (o substància composta) correspon al que habitualment hom anomena “substància”. Matèria i forma són els elements constituents d’aquesta substància composta. La substància és el sentit primer del ser.
Hilemorfisme: tot el que existeix és un compost de dos principis metafísics, la matèria i la formaTeoria del canvi: el canvi és real. Tot canvia perquè tot està sotmès a dos principis metafísics: la potència i l’acte. La matèria és potència. La forma és acte.
Matèria: part indispensable d'un cos.
Forma (morfé; eidos): "Forma" tradueix diversos mots grecs. "Morfé" és la forma en el seu aspecte extern; allò que la cosa sembla ser: l'aspecte, bell, harmoniós, etc. En aquest aspecte es parla de "morfé" d'un cos. Però la paraula "eidos" fa referència a la revelació d'una cosa en profunditat. Rera el que és visible hi ha la naturalesa real d'un fet. El verb "eido" -que no té forma en present- significa "veure".
Causa (aitia; aition): En grec “aitios” és un mot tècnic de caire jurídic, que significa “responsable” o, fins i tot, “culpable de”. Per a Aristòtil –contra Plató- les causes són plurals; n’hi ha quatre: material (marbre), formal (el que es representa: una Atenea, per exemple), eficient (l’escultor) i final (per a un temple). La distinció entre les causes és més intel·lectual que real; totes les causes són iguals en dignitat. Teologia: La filosofia d’Aristòtil és Teleològica (telos: finalitat). Tot el que existeix tendeix cap a una finalitat. ÉS LA CARACTERÍSTICA DE LA SUBSTÀNCIA.
Teologia: És l'estudi de Déu. També s'aplica a l'estudi dels temes relacionats amb la religió. El terme va sorgir per primer cop als escrits de Plató.
Potència (dínamis): El mot “dínamis” designa tota mena de capacitat, de poder, de força... A laPolítica l’usa també per a referir-se al poder polític, al militar i al poder de la llei. En un sentit més filosòfic, “potència” és la capacitat d’alguna cosa. Aquest concepte és fonamental en la teoria aristotèlica del moviment perquè permet explicar el canvi en física sense necessitat de fer esment al no-ésser.
Acte (energeia, entelecheia): El concepte d’acte no es pot separar del de “potència”. L’acte és una actualització d’alguna cosa que passa d’un estat potencial a un d’actual. Quan s’assoleix la plena actualitat, hom parla d’entelecheia L’acte és anterior a la potència. Si Hermes està en potència en el marbre, cal que estigui en acte en l’idea que se’n fa l’escultor. La forma còsmica i suprema de l’anterioritat de l’acte sobre la potència és la teoria del “primer motor immòbil” l’origen de tots els canvis, que és acte pur.
Canvi (metabolé) – Moviment (kinèsis): "Canvi" és el terme genèric que s'aplica a tota modificació. Hi ha quatre menes de canvi: el canvi segons la qualitat s'anomena "alteració", el de la quantitat és augment /disminució, el de lloc és la translació. El canvi substancial implica una transformació global (metafísica?). Tots els canvis tenen la mateixa estructura: van d'alguna cosa a alguna altra que es troba al seu substrat; no hi pot haver canvi des del no-res, sinó que qualsevol canvi prové d'algun altre canvi anterior. Tant sols el primer motor còsmic no és mogut.
Moviment:Aristotil defineix moviment com l’actualització d’allò que està en potencia en tant que està en potencia.
Equitat: Correctiu a la justícia legal, virtut del qui no resta presoner de regles rígides.
Motor immòbil:motor que mou totes les coses, essència i actualitat pura, dotat d’enteniment i objecte o fi últim de totes les coses; la tradició filosòfica l’anomenarà a aquest principi, Deu.
Geocentrisme: la terra es situa com a centre de tot l'Univers.
Éter: l'èter és un element material del que estava compost el mon supralunar, mentres que el mon sublunar està format pels quatre elements.
Regió sublalunar:part en què es divideix l’univers segons Aristòtil. Està formada per tot el que hi ha per sota la lluna. Els moviments que hi ha són finits i rectilinis.
Regió supralunar:part en què es divideix l’univers segons Aristòtil. Abarca des de la lluna a tot el que hi ha per sobre.
Terme mitjà: Hi ha una analogia entre la virtut com a punt mitjà i la recerca política de la conciliació, d'una banda, i l'elogi de la classe mitjana de l'altra.
Virtut (areté): Estrictament “areté” és l’excel·lència de qualsevol cosa, no tan sols una noció ètica: la rapidesa d’un cavall o el tremp d’una espasa són la seva “areté”. Però l’ús més interessant del mot és el que Aristòtil en fa als seus tractats ètics quan distingeix dues grans menes de virtuts: les ètiques i les intel·lectuals (o “dianoètiques”). La virtut ètica és: “un estat habitual que ens mena a triar el que és un just punt mitjà per relació a nosaltres, que és determinat per una regla, tal com la proposaria un home prudent”.
ORGANON: és un conjunt d'obres de lògica escrites per Aristòtil copilades per Andrònico de Rodes segles més tad.Va rebre el seu nom a l'edat mitja.
Aquestes obres , compostes per Aritòtil al llarg d'un ampli període de temps, constitueix el naxament de la lògica aristotèlica com a disiplina acadèmica, capaç d'analitza arguments i assegurar la seva validesa mitjançant regles formals dels silogisme.
PRINCIPI D’IDENTITAT : és un principi clàssic de la lògica i la filosofiasegons el qual tota identitat és idèntica a ella mateixa.Per exemple : Juli Cèsar és idèntic a ell mateix, el Sol és idèntic a ell mateix,...EL principi d'identitat és , junament amb el principi de la no contradició i el principi del terç exluït , una de les lleis clàssiques del pensaent.
PRINCIPI DE LA NO CONTRADICCIÓ : és un principi càssic de la lògica i la filosofia , segons el qual una proposició i la seva negació no poden ser ambudues verdaderes al mateix temps i en el mateix sentit .
PRINIPI DEL TERÇ EXLÒS : és un principi de la lògica tradicional formulat per Lebiniz com : A = B o A no és = B .Vol dir que entre dues proposicions que juntes formen una contradicció no hi ha una tercera `possilitat, la tercera està exclosa.
SIL·LOGISME : El sil·logisme és un mètode lògic creat per Aristòtil, a través del qual s'obté una conclusió mitjançant dues premisses (premissa major; que inclou el seu predicat (P),i la premissa menor; que inclou el seu subjecte (S). És possible que les premisses siguin ambdues veritables o una veritable i una falsa (mai les dues poden ser falses), però la conclusió ha de ser necessàriament veritable o falsa. Ara bé, és impossible extreure una conclusió falsa a partir de premisses veritables, així com també és impossible extreure una conclusió veritable de dues conclusions falses. En tots els sil·logismes hi ha també un terme mitjà (M) que coincideix en les dues premisses i que és la unió d'ambdues ja que sense ell no se'n podria extreure la conclusió. Així mateix, però, en la conclusió el terme mitjà no hi ha d'aparèixer mai.
DEDUCCIÓ : Operació mental, anomenada inferència, per la que afirmem la veritat d’un enunciat partint de la veritat d’enunciats coneguts. Una deducció pren la forma expressa d’un raonament, o seqüència de fórmules que o són axiomes, o teoremes, o premisses o fórmules derivades d’altres mitjançant regles d'inferència. A tota deducció formal li correspon una estructura, o forma. Els raonaments poden ser vàlids, o correctes, o invàlids i incorrectes.
INDUCCIÓ :
dea de dirigir-se un mateix o dirigir als altres cap a un concepte general o cap a una veritat universal, a partir de casos menys generals o universals. En la pràctica suposa creure que del coneixement dels fets, directament coneguts, podem passar al coneixement d'hipòtesi, lleis o teories. En un sentit estricte, tal com la defineix la lògica, és una forma no deductiva de raonar o inferir, empleada en la ciència i en la mateixa vida quotidiana, que es caracteritza perquè la conclusió conté més informació que la que contenen les premisses, per la qual cosa, fins i tot sent vertaderes les seves premisses, la conclusió pot ser falsa. Es caracteritza, per tant, com:*1) un raonament en el que les premisses no transmeten la seva veritat a la conclusió: no preserva la veritat de les premisses (per consegüent és un raonament invàlid); ·2) un raonament, la conclusió del qual conté més informació que les premisses (amplia el coneixement).
EUDEMONISME :
Teoria que sosté que el fi de l'acció humana és la felicitat, entesa aquesta com la millor vida que pot viure l’home;eudaimonia és, per tant, la «vida bona», i es refereix a la qualitat substancial de la vida, no a una simple característica o propietat d’aquesta.
Presocràtics
Sofistes
Sòcrates
Plató
Aristòtil
Contradicció
Terç Exclòs
concupiscible
VOCABULARI TEMA 1.
1. Aigua: És la base de l'existència de la Terra segons Tales de Milet, que va ser qui va defensar l'aigua com a principi de tot. Podia ser considerat més científic que filosòfic.
2. Apeiron: Principi i element de les coses existents, i que conté la causa tota del naixement i la destrucció del món.
Consisteix en el cicle constant de la vida.
3. Arbitrarietat: L'arbitrarietat podria estar definida com l'acte contrari a la justícia, a la raó, a les lleis imposades...
Paraula que es combina amb el mite i que significa que tot el que passa ... (no entenc que fica)
4. Arkhé: És el fonament de les coses, com l'aigua era per a Tales de Milet, com l'ápeiron per Anaximandre o com l'aire per Anaxímenes.
5. Canvi: És l'alteració d'un ésser o de la realitat, la modificació dels seus atributs.
6. Ésser: utilitzem la paraula per definir una entitat capaç de definir-se a sí mateix en front d’un medi en concret.
7. Foc: És un element que mostra el principi i el fons inestable de la realitat. Per a Heràclit, el foc és un altre element que mostra el principi i el fons inestable de la realitat. Aquest cosmos, el mateix per a tots, no l'ha fet cap déu ni cap home, sinó que va ser, és i serà foc sempre viu. La intuïcio del foc com a dreador de vida expressava tambñe la sorpresa davant d'aquesta forma de ser ardent i devastadora en què, per sota de les coses i de la seva aparença, es descobria l'alè del misteri. Per això, el foc també és llum i expressa la intel·ligència: “el foc és intel·ligent i causa de l'organització de totes les coses”.
8. Logos: Terme d'origen grec que pot significar 'paraula', 'raó' o 'concepte' i que ha tingut un paper fonamental en la filosofia d'Occident i en la teologia cristiana.
9. Mite: Creença religiosa.
10. Necessitat: Si la naturalesa té unes lleis físiques puc preveure el que passara en el futur (eclipsi)
11. No ésser: Allò que no és, que no existeix, que no està dotat de vida. El no ésser no assumeix en si mateix totes les "manifestacions" d'allò real.
12. Nombre: El fonament de la vida segons Pitàgores.
13. Opinió: Concepte que hom té d'una persona, manera com hom la jutja
Personatge pacífic d'un poema de Parmènides.
14. Ordre: Ordenació del coneixement
15. Physis: significa naturalesa (grec) totes aquelles qüestions que estàn relacionades amb la naturalesa.
16. Veritat: Coneixença, expressió del pensament, conforme a la realitat
Personatge pacífic d'un poema de Parmènides.
VOCABULARI TEMA 2.
1. Isonomia: La isonomia va ser una forma nova de cohesió social que es basava en la igualtat davant la llei.
2. Isegoria: La isegoria va ser una forma nova de cohesió social que es basava en la igualtat davant la paraula o el dret a la paraula, a l'ús públic de la paraula.
3. Relativisme: El relativisme és un teoria filosòfica la qual es basa en la idea que res és del tot cert i res és del tot falç, res és molt maco ni res és tot lleig, cap cosa és justa i cap cosa és injusta. Tot depèn de la creença de cadascú (compartida o no) sobre allò que s'està jutjant. Va ser defensada pels filòsofs sofistes.
4. Escepticisme: L'escepticisme és un corrent filosòfic iniciat per Pirró d'Elis. Es basa en les idees de que no es poden saber com són les coses en si mateixes, hom no pot fiar-se de la raó ja que els seus coneixements es fonamenten en les sensacions, l'única cosa que existeixn en la vida és aconseguir la tranquil·litat d'esperit o ataràxia, tot l'extern a l'home és indiferent i que en aquesta vida ens hem d'inclinar per el més probable.
5.Sensisme: defineix que l'experiència és l'única font de coneixement.
6. Antilogia: raonaments contraposats.
7. Areté: l'excelència o la perfecció
8. Demagògia: és una tècnica política que utilitza les emocions per guanyar suport popular.
9. Democràcia: llibertat d'opinió de cada individo i l'elecció de la majora absoluta.
10. Retòrica:és objecte de crítica , i té com a final lo verossimil i la il·lusió ;l'objectiu d'aquesta retòrica és convèncer , per manipular , per això pot utilitzar tot tipus d'arguments, siguin certs o no.Per aquest tipus de retòrica , és preferible una mentida convincent que una veritat increible.
11. Sofista: Nom atribuit als filòsofs i que es basava en la idea de "aquell que sap" i no només en el sentit pràctic. El terme sofista i la professió que aquest terme designava van començar a significar una manera diferent de ser savi, d'acord amb les noves formes de societat.
12. Gòrgies: Filòsof nascut a Sicília l'any 485 aC. Va ser enviat a Atenes per sol·licitar ajuda en la guerra contra Siracusa. Tant en Atenes com en altres ciutats gregues va tenir gran influència pel seu saber i les seves qualitats oratòries. Els seus ensenyaments van assolir un ressò extraordinari. Gòrgies no tan sols nega qualsevol tipus de veritat objectiva, sinó que aquesta negació l'estén a més a més, a les normes que son diferents en cada poble, en cada èopoca i fins i tot varien al llarg de la vida dels individus.
13. Protàgores: Filòsof nascut cap a l'any 480 aC. Era sofista i va viatjar molt, sobretot a Atenes, on va exercir gran influència sobre Pèricles i altres personatges polítics. Els temes que defensava eren principlament l'estat, les ciències, la lluita, l'ambició, les virtuts, l'art erística, els déus, la veritat i les antilogies.
14. Convencionalisme:
Consisteix a afirmar que tant les institucions polítiques, com les lleis i la moral, son productes de decisions o de convencions humanes preses en un moment historic determinat. Les lleis de la ciutat i les normes morals són així perqué s'ha convingut que així siguen, pero res no impedeix que puguen ser d'una altra manera. En efecte, els sofistes havien pogut comprovar en nombrosos viatges que no hi ha dos pobles que tinguen les mateixes lleis ni els mateixos costums morals. El convencionalisme dels sofistes està estretament associat al relativisme moral, que també defensaven, i que afirmava que allò que es considera bo o roí, just o injust, no es quelcom fix ni absolut ni tampoc universalment válid, sino que depén de cada época, de la classe social a qué es pertany o, fins i tot, de cada individu.
VOCABULARI TEMA 3.
1.Ironia: Posa en contradicció a l'interlocutor, demostrant-li que defensa idees absurdes.
2.Maièutica: Qui vol aprendre s'adona que no sap, comença de zero i descobreix en ell mateix l'autèntic coneixement.
3.Intel·lectualisme moral: Qui coneix el bé, només pot actuar bé. El mal és fruit de la ignorància.
4.Docta Ignorància:Només sé que no sé res, primer pas de la via del coneixement vertader.
5.Dialèctica: Art del diàleg que porta a qui persegueix la veritat a descobrir-la per si mateix.
6.Universalisme Étic: Els valors morals no són relatius, com defensaven els sofistes. El bé autèntic no depèn de les opinions particulars. Així, Sòcrates defensa que és milor patir una injustícia que cometre-la, ja que això últim ens allunya del bé. Igualment, Sòcrates defensa que és millor ser bo que dolent, generós que egoista, prudent que imprudent, etc. Els valors morals (els universals ètics) són vàlids per a tothom, i el filòsof s'ha d'esforçar en definir-los. No és cert que "tot són opinions".
7.Llevadora (d'ànimes): si les llevadores interpreten correctament els símptome corporals, Sòcretes sap llegir els senyals de l'ànima.
8.Concepte: És el necessari per poder explicar la realitat. No hem de partir del que observem, si no que hem de partir del concepte i la ment.
9.Mètode: En grec significa “camí”. Per a Descartes consisteix en un “conjunt de regles i fàcils” que ens porten al coneixement de la veritat.
10.Dogmatisme: Creença en la possibilitat d’assolir un coneixement absolutament indubtable bàsicament sobre el Jo, el Món o la Divinitat.
11.Exàmen(vida): proves que dia a dia se't presenten a la teva vida i les has d'anar superant.
12.Justícia: és un acord sobre allò que és convenient per tal de no fer-se mal els uns als altres i de no rebre'n.
13.Valor moral: és basa en unes normes que detrminen el bé i el mal.
VOCABULARI TEMA 4
1. Caverna (mite): Sòcrates convida Glaucó a imaginar uns presoners encadenats al fons d'una caverna, amb el cos i el cap immobilitzat que veuen desfilar ombres, reflectides en un envà i que senten ressonar unes veus, sense saber d'on surten. Al fons de la caverna hi ha un petit foc que il·lumina la presó, gràcies al qual hi ha una llum tènue.
Un d'aquests presoners és alliberat , pot sortir, veure els objectes que tan sols coneixia per les ombres, descobreix que hi ha un foc que és la causa de la llum. Finalment pot sortir de la caverna. Al principi no pot suportar la llum del sol, mira primer les ombres de les plantes, dels animals. dels éssers vius, i la llum del sol reflectida a l'aigua. Finalment gosa veure els objectes tal com són i sobretot mira el sol mateix.
El presoner que ha contemplat aquestes meravelles no accepta fàcilment retornar a la caverna. Quan torna a baixar porta encara els ulls inundats de llum del dia i és incapaç de destriar les ombres. Per la seva poca traça els altres presoners se'n riuen i, finalment, acaben matant-lo.
2.Tir alat (mite): Les ànimes són eternes, viuen des de l´eternitat al món intel·ligible (en el Topos hiperuranos,el món de sobre del cel) contemplant les idees que també són eternes. Allí les ànimes són felices. Les ànimes marxen en processó cada una a dalt d'un carro tirat per un auriga, amb un cavall blanc i un cavall negre. En un moment determinat el cavall negre es desboca, surt del camí i malgrat els esforços de l´auriga cau en el món sensible.
3. Bé: (agathón) : Designa una mena de Super-Idea, una idea que té preeminència sobre totes les altres i que és la font de l'existència de totes les idees. El Bé és la font del coneixement perquè totes les idees hi tendeixen. És un sinònim de Déu, del Déu que fa existir totes les coses i il·lumina l'ànima en el coneixement del que és la veritat.
4.Dianoia: Coneixement raonant o coneixement discursiu . Activitat de la intel·ligència que s'adreça a la ciència, tal com es posa en pràctica en les matemàtiques, per oposició a l'observació contemplativa de les Idees.
5.Noesi: (intel.ligència) : El coneixement superior, la contemplació de les Idees pures i perfectes és la Noesi . Però no és un coneixement passiu, sinó que demana un llarg camí i un esforç de coneixement continuat i rigorós. La intel·ligència en acció en les matemàtiques prepara per a la visió de les realitats intel·ligibles però la matemàtica i la geometria encara impliquen algun testimoni dels sentits; per això cal fer un pas més fins la noesi que és el final del procés de purificació de l'ànima.
6.Eikasia : és el corresponent a un grau de coneixement , que només capta una realitat parcial, incompleta i particular, per mitjà dels sentits.
7.Pistis: La facultat que té l'ànima de percebre les realitats sensibles en elles mateixes (i no d'imaginar-se-les) i de creure que aquestes realitats constitueixen el que hi ha.La creença forma amb la imaginació una opinió . Per oposició al'opinió la ciència consisteix a captar altres tipus d'ésser diferents als que es revelen a través dels sentits: les realitats concebudes tan sols per la intel·ligència.
8.Episteme: Mot grec que significa “ciència”.
9.Doxa: El que es revela d'un judici o d'una afirmació sobre la realitat quan no tenim un veritable coneixement sobre ella mateixa. Sense ser pura ignorància de la realitat, és tan sols un inici de coneixement, que té la pretensió d'aparèixer com un coneixement cert.
10.Dialèctica: Les matemàtiques ens donen només una idea de món intel·ligible a través d'un suport sensible i material: el suport de les figures sensibles, perquè tot problema matemàtic a Grècia esdevenia un problema de geometria. Per això les matemàtiques són només un preludi a la dialèctica, veritable ciència de les realitats intel·ligibles o de les Idees. En la dialèctica l'ànima s'eleva a una visió de conjunt de les ciències, per anar més enllà dels principis o de les hipòtesis que cadascuna d'elles considera, fins al coneixement del principi absolut del Bé.
11.Idea: En grec la paraula eidos significa també forma, aspecte, figura original... Per això diem que les idees són formes pures . La paraula no significa originàriament el que avui entenem quan algú diu: "tinc una idea!"; sinó una noció vertadera concebuda per l'esperit. Per exemple, la de justícia, la de bellesa, però també la de taula o la de cavall ... El que Plató anomena Idea no és, però, una noció abstracta: designa alguna cosa de concret i, en conseqüència, una realitat que existeix tal qual. El que passa és que aquesta realitat no és sensible sinó intel·ligible.
12.Matemàtiques: Plató distingeix successivament : aritmètica, geometria (estereometria), astronomia i ciència de l'harmonia. Aquestes ciències no han de ser estudiades per la seva utilitat (comptabilitat, negoci, mesura de les distàncies, navegació, agricultura...), sinó per la formació militar (521)[perquè els magistrats són d'antuvi guerrers] i per estimular la intel·ligència. Les matemàtiques han de permetre que l'ànima surti de la caverna. Aquestes ciències desvelen l'existència d'un món intel·ligible, però ho fan com si encara es tractés d'un somni.
13.Dualisme: Teoria que distingeix dos nivells de coneixement diferents i bàsicament
incompatibles sobre la realitat (cos/ànima, ment/matèria, etc.)
14.Reminisciència: Significa "record". Conèixer és tenir la reminiscència de les Idees que ja estan a dins nostre. Per Plató (com per Sòcrates) si l'home desitja la veritat és perquè en certa manera, confusa, ambigua, ja la porta amb ell i l'havia conegut en una vida anterior. Conèixer és reconèixer el que ja sabíem. Aquesta teoria del Record o de la Reminiscència és l'antecedent de la teoria de les idees innates de Descartes i, en certa manera, de les categories a priori de Kant.
15.Diàleg: Tèncica utilitzada per la dialéctica. Consisteix en arribar al coneixement per tu mateix a través del diàleg.
16.Areté: Estrictament “areté” és l’excel·lència de qualsevol cosa, no tan sols una noció ètica: la rapidesa d’un cavall o el tremp d’una espasa són la seva “areté”. Però l’ús més interessant del mot és el que Aristòtil en fa als seus tractats ètics quan distingeix dues grans menes de virtuts: les ètiques i les intel·lectuals.
17.Món sensible : El món sensible és el que percebem pels sentits. Allà trobem les coses belles, els actes justos... etc. És a dir, diversos graus de la bellesa o de la justícia que són realitat intel·ligibles. El món sensible es aparença, pluralitat, dispersió, però no seria possible comprendre aquesta diversitat de la matèria si no existís un concepte, una idea que la unifiqués." El món sensible és contingència (pot existir o no existir). En canvi el món intel·ligible és necessitat.
18.Món de les idees : Es el món intel·ligible, forma part del dualisme de Plató. Per arribar al món intel·ligible només hi ha un camí. El camí és la perfecció de l'ànima a través de la dialèctica. El món intel·ligible no el podem conèixer a través dels sentits perquè és espiritual. Per passar del sensible a l'intel·ligible cal un procés de purificació de l'ànima que s'anomena dialèctica ascendent.
19.Eugenèsia: Teoria segons la qual és possible millorar la raça. Plató creu que és possible millorar la ciutat casant entre ells els millors elements de les classes superiors. Aquests matrimonis tindran, tanmateix, l'aparença de ser un producte de la sort, tot i que els hagin preparat secretament els magistrats.
20.Oligarquia: ( En grec oligos=pocs) "Govern dels pocs": és el govern dels rics que són sempre una minoria. Els rics són sempre egoistes, cada vegada volen ser més rics i això fa que els pobres també cada vegada siguin més pobres. Així es provoca una revolució popular com a conseqüència de la qual apareix la democràcia.
21.Timocràcia: És el govern dels militars (són els que tenen l'ànima d´argent, plata). És un govern excessivament violent. Els guerrers volen governar la ciutat com si es tractés d'un quarter i això provoca injustícies. Hi ha una revolució com a conseqüència de la violència i aleshores apareix la Oligarquia.
22.Democràcia: (demos=poble). Etimològicament és el poder del poble, entès com igualtat davant la llei. Era el model de Pèricles, que havia fracassat en les guerres del Peloponès. És un règim d’opinió pública. Plató és radicalment contrari a aquest règim i fa una sèrie de crítiques.
23.Aristocràcia: En grec, Aristos vol dir el millor i cratos poder. L'aristocràcia és el govern dels millors. Dels magistrats que tenen l’ànima millor, més perfecte. Està dirigida pel filòsof-rei, perquè el filòsof és el que millor coneix la idea de bé i per tant qui millor pot portar-la a la pràctica.
24.Tirania: és el govern radicalment més injust. Apareix com conseqüència de la degradació de la democràcia. A la Tirania no hi ha cap virtut ni cap tipus de llei excepte la voluntat del tirà.
25.Siracusa: Sicília.
26.Ànim racional: És l'ànima superior, l’ànima dels filòsofs, dedicats a la Raó.
27.Ànima irascible: És l'ànima dels soldats, defensors de l'ordre en la polis.
28.Ànima concupiscible: És l'ànima dels obrers, artesans, productors.
29.Prodència: La prudència és la virtut intel·lectual que s’oposa a la saviesa (sophia). Mentre que la saviesa és intel·lecte i ciència, la prudència és una virtut, val a dir l’excel·lència, de l’intel·lecte pràctic. Aristòtil defineix prudència com: “Disposició pràctica acompanyada de regla veritable, referida al que és bo i dolent per a l’home”. La persona prudent no busca un coneixement teòric de la virtut i de la felicitat, sinó una guia pràctica per a l’acció. Prudència seria així una justa apreciació de les situacions singulars, que es fonamenta en la capacitat de deliberar. Només el virtuós és prudent.
30.Temperança: (moderació).
31.Fortalesa: (valor).
32.Filòsof rei: Plató diu que cal allunyar els fills dels pares i fins i tot enviar els pares al camp, perquè no interfereixin en l'educació dels fills -República, final llibre VII.
33.Carta VII: Plató diu que Sòcrates fou: el més just dels homes . Tot i que Sòcrates no va ser l'únic filòsof que el va influir si que és el més important i el protagonista de tots els diàlegs excepte l'últim (Les Lleis) . Plató abans de ser deixeble de Sòcrates, havia estat influït pel sofista Cràtil que estava molt interessat pel tema de les definicions però quan coneix a Sòcrates, rebutja a Cràtil perquè el considera relativista.
VOCABULARI TEMA 5
Peripatètic: ensenyar passejant.
Estagirita: lloc on va nèixer Aristòtil al 384 aC.
Liceu: el va fundar a Atenes.
Metafísica: El terme metafísica té un origen històric anecdòtic. Al segle I a. d. C. Andrònic de Rodes, ordenant els llibres d’Aristòtil, li va posar “Metafísica” al llibre que va trobar desprès de la “Física”. Etimoplògicament metafísica vol dir “mès enllà de la física”. En realitat Aristòtil utilitzava l’expressió “filosofia primera”.
Ésser: El que és i existeix.
Categoria (kategoria): Són les formes últimes de l’atribució, o els components elementals de la realitat. En la frase. “l’home és blanc” , “home” forma part de la categoria de substància i “blanc” pertany a la categoria de qualitat. Aristòtil no diu enlloc que hi hagi 10 categories, però des de Kant se’n consideren deu: substància (home), quantitat (metre vuitanta) qualitat (blanc), la relació (doble), el lloc (el Liceu), el temps (ahir), la posició (assegut) la possessió (portar una toga), l’acció (tallar), la passió (estar tallat). De vegades es diu que la taula de categories respon a la forma de la gramàtica grega (substància, quantitat, qualitat i relació pertanyen als noms i als adjectius / posició, possessió, acció i passió pertanyen als verbs / lloc i temps als adverbis).
Substància – Essència (ousia): "Ousia" significa en Aristòtil tres coses diferents: la forma, la matèria i el compost d'ambdós ("Metafísica" Z, 3,1029a27-33). D'aquestes tres coses només "el compost dels dos" (o substància composta) correspon al que habitualment hom anomena “substància”. Matèria i forma són els elements constituents d’aquesta substància composta. La substància és el sentit primer del ser.
Hilemorfisme: tot el que existeix és un compost de dos principis metafísics, la matèria i la formaTeoria del canvi: el canvi és real. Tot canvia perquè tot està sotmès a dos principis metafísics: la potència i l’acte. La matèria és potència. La forma és acte.
Matèria: part indispensable d'un cos.
Forma (morfé; eidos): "Forma" tradueix diversos mots grecs. "Morfé" és la forma en el seu aspecte extern; allò que la cosa sembla ser: l'aspecte, bell, harmoniós, etc. En aquest aspecte es parla de "morfé" d'un cos. Però la paraula "eidos" fa referència a la revelació d'una cosa en profunditat. Rera el que és visible hi ha la naturalesa real d'un fet. El verb "eido" -que no té forma en present- significa "veure".
Causa (aitia; aition): En grec “aitios” és un mot tècnic de caire jurídic, que significa “responsable” o, fins i tot, “culpable de”. Per a Aristòtil –contra Plató- les causes són plurals; n’hi ha quatre: material (marbre), formal (el que es representa: una Atenea, per exemple), eficient (l’escultor) i final (per a un temple). La distinció entre les causes és més intel·lectual que real; totes les causes són iguals en dignitat. Teologia: La filosofia d’Aristòtil és Teleològica (telos: finalitat). Tot el que existeix tendeix cap a una finalitat. ÉS LA CARACTERÍSTICA DE LA SUBSTÀNCIA.
Teologia: És l'estudi de Déu. També s'aplica a l'estudi dels temes relacionats amb la religió. El terme va sorgir per primer cop als escrits de Plató.
Potència (dínamis): El mot “dínamis” designa tota mena de capacitat, de poder, de força... A laPolítica l’usa també per a referir-se al poder polític, al militar i al poder de la llei. En un sentit més filosòfic, “potència” és la capacitat d’alguna cosa. Aquest concepte és fonamental en la teoria aristotèlica del moviment perquè permet explicar el canvi en física sense necessitat de fer esment al no-ésser.
Acte (energeia, entelecheia): El concepte d’acte no es pot separar del de “potència”. L’acte és una actualització d’alguna cosa que passa d’un estat potencial a un d’actual. Quan s’assoleix la plena actualitat, hom parla d’entelecheia L’acte és anterior a la potència. Si Hermes està en potència en el marbre, cal que estigui en acte en l’idea que se’n fa l’escultor. La forma còsmica i suprema de l’anterioritat de l’acte sobre la potència és la teoria del “primer motor immòbil” l’origen de tots els canvis, que és acte pur.
Canvi (metabolé) – Moviment (kinèsis): "Canvi" és el terme genèric que s'aplica a tota modificació. Hi ha quatre menes de canvi: el canvi segons la qualitat s'anomena "alteració", el de la quantitat és augment /disminució, el de lloc és la translació. El canvi substancial implica una transformació global (metafísica?). Tots els canvis tenen la mateixa estructura: van d'alguna cosa a alguna altra que es troba al seu substrat; no hi pot haver canvi des del no-res, sinó que qualsevol canvi prové d'algun altre canvi anterior. Tant sols el primer motor còsmic no és mogut.
Moviment: Aristotil defineix moviment com l’actualització d’allò que està en potencia en tant que està en potencia.
Equitat: Correctiu a la justícia legal, virtut del qui no resta presoner de regles rígides.
Motor immòbil: motor que mou totes les coses, essència i actualitat pura, dotat d’enteniment i objecte o fi últim de totes les coses; la tradició filosòfica l’anomenarà a aquest principi, Deu.
Geocentrisme: la terra es situa com a centre de tot l'Univers.
Éter: l'èter és un element material del que estava compost el mon supralunar, mentres que el mon sublunar està format pels quatre elements.
Regió sublalunar: part en què es divideix l’univers segons Aristòtil. Està formada per tot el que hi ha per sota la lluna. Els moviments que hi ha són finits i rectilinis.
Regió supralunar: part en què es divideix l’univers segons Aristòtil. Abarca des de la lluna a tot el que hi ha per sobre.
Terme mitjà: Hi ha una analogia entre la virtut com a punt mitjà i la recerca política de la conciliació, d'una banda, i l'elogi de la classe mitjana de l'altra.
Virtut (areté): Estrictament “areté” és l’excel·lència de qualsevol cosa, no tan sols una noció ètica: la rapidesa d’un cavall o el tremp d’una espasa són la seva “areté”. Però l’ús més interessant del mot és el que Aristòtil en fa als seus tractats ètics quan distingeix dues grans menes de virtuts: les ètiques i les intel·lectuals (o “dianoètiques”). La virtut ètica és: “un estat habitual que ens mena a triar el que és un just punt mitjà per relació a nosaltres, que és determinat per una regla, tal com la proposaria un home prudent”.
ORGANON: és un conjunt d'obres de lògica escrites per Aristòtil copilades per Andrònico de Rodes segles més tad.Va rebre el seu nom a l'edat mitja.
Aquestes obres , compostes per Aritòtil al llarg d'un ampli període de temps, constitueix el naxament de la lògica aristotèlica com a disiplina acadèmica, capaç d'analitza arguments i assegurar la seva validesa mitjançant regles formals dels silogisme.
PRINCIPI D’IDENTITAT : és un principi clàssic de la lògica i la filosofiasegons el qual tota identitat és idèntica a ella mateixa.Per exemple : Juli Cèsar és idèntic a ell mateix, el Sol és idèntic a ell mateix,...EL principi d'identitat és , junament amb el principi de la no contradició i el principi del terç exluït , una de les lleis clàssiques del pensaent.
PRINCIPI DE LA NO CONTRADICCIÓ : és un principi càssic de la lògica i la filosofia , segons el qual una proposició i la seva negació no poden ser ambudues verdaderes al mateix temps i en el mateix sentit .
PRINIPI DEL TERÇ EXLÒS : és un principi de la lògica tradicional formulat per Lebiniz com : A = B o A no és = B .Vol dir que entre dues proposicions que juntes formen una contradicció no hi ha una tercera `possilitat, la tercera està exclosa.
SIL·LOGISME : El sil·logisme és un mètode lògic creat per Aristòtil, a través del qual s'obté una conclusió mitjançant dues premisses (premissa major; que inclou el seu predicat (P),i la premissa menor; que inclou el seu subjecte (S). És possible que les premisses siguin ambdues veritables o una veritable i una falsa (mai les dues poden ser falses), però la conclusió ha de ser necessàriament veritable o falsa. Ara bé, és impossible extreure una conclusió falsa a partir de premisses veritables, així com també és impossible extreure una conclusió veritable de dues conclusions falses. En tots els sil·logismes hi ha també un terme mitjà (M) que coincideix en les dues premisses i que és la unió d'ambdues ja que sense ell no se'n podria extreure la conclusió. Així mateix, però, en la conclusió el terme mitjà no hi ha d'aparèixer mai.
DEDUCCIÓ : Operació mental, anomenada inferència, per la que afirmem la veritat d’un enunciat partint de la veritat d’enunciats coneguts. Una deducció pren la forma expressa d’un raonament, o seqüència de fórmules que o són axiomes, o teoremes, o premisses o fórmules derivades d’altres mitjançant regles d'inferència. A tota deducció formal li correspon una estructura, o forma. Els raonaments poden ser vàlids, o correctes, o invàlids i incorrectes.
INDUCCIÓ :
dea de dirigir-se un mateix o dirigir als altres cap a un concepte general o cap a una veritat universal, a partir de casos menys generals o universals. En la pràctica suposa creure que del coneixement dels fets, directament coneguts, podem passar al coneixement d'hipòtesi, lleis o teories. En un sentit estricte, tal com la defineix la lògica, és una forma no deductiva de raonar o inferir, empleada en la ciència i en la mateixa vida quotidiana, que es caracteritza perquè la conclusió conté més informació que la que contenen les premisses, per la qual cosa, fins i tot sent vertaderes les seves premisses, la conclusió pot ser falsa. Es caracteritza, per tant, com:*1) un raonament en el que les premisses no transmeten la seva veritat a la conclusió: no preserva la veritat de les premisses (per consegüent és un raonament invàlid);
· 2) un raonament, la conclusió del qual conté més informació que les premisses (amplia el coneixement).
EUDEMONISME :
Teoria que sosté que el fi de l'acció humana és la felicitat, entesa aquesta com la millor vida que pot viure l’home;eudaimonia és, per tant, la «vida bona», i es refereix a la qualitat substancial de la vida, no a una simple característica o propietat d’aquesta.